imatges de les obres

imatges de les obres

"Terra baixa"

És una de les obres més importants d' Àngel Guimerà on es tracta sobretot la temàtica de l'amor. 

Els personatges protagonistes són la Marta i el Sebastià. En el primer acte s'intueix ja que aquests personatges mantenen un romanç secret. 

Sebastià té molts deutes i per això decideix casar-se amb una pubilla de bona família. Ningú no es vol casar amb ell perquè tothom sospita que la Marta és la seva amant. Per evitar que la gent pensi en aquesta possible relació, Marta es casa amb un pastor de nom Manelic. Tot i això, el pastor s'adona que la Marta no l'estima.

En el segon acte, Manelic es troba com perdut a Terra baixa perquè tots els pagesos del poble es riuen d'ell. L'única persona que enten Manelic es la Nuri. Aquesta amistat fa que la Marta miri d'una altra manera el Manelic. Quan aquest ja està convençut i enfadat a causa del muntatge del casament, decideix tornar a Terra alta. 

La Marta explica al Tomàs (savi ermità que la va casar amb Manelic) el seu passat i la seva història amb Sebastià. Ella se n'adona que s'ha enamorat del pastor i decideix marxar de Terra baixa amb ell. Tomàs i Sebastià impedeixen que marxin i els retenen perquè no fugin. 

El desenllaç de l'obra arriba amb el tercer acte. El Sebastià vol que vigilin al Manelic perquè l'havia amenaçat de mort. Els Perdigons s'adonen que no han fet bé d'obeir el seu amo, però quan torna a aparèixer el Sebastià, que reclama veure la Marta, ningú no li planta cara. En aquell moment, arriba el mossèn i fa marxar el Sebastià cap a casa perquè allí l'espera el pare de la seva promesa. Quan el Sebastià ha marxat, apareix la Nuri, que reclama parlar amb la Marta i fa fora tots els pagesos que hi ha al molí. La Nuri li diu que esperi el seu senyal, que ella l'ajudarà a escapar-se a la terra alta amb el Manelic. Finalment, la Marta sent la rialla, que és el senyal que esperava, i decideix fugir, però és interceptada pel Sebastià, que la renya. Seguidament, apareix el Manelic al molí i s'enfronta amb el Sebastià en una baralla a mort que guanya el Manelic. És en aquell punt que el Manelic diu: «He mort el llop». Per acabar, els pagesos veuen el cadàver del Sebastià al terra, i la Marta i el Manelic fugen a la tranquil·la i pura terra alta.

Teatre Guimerà

El Teatre Guimerà és un edifici teatral situat al carrer dedicat a Àngel Guimerà, a la ciutat de Santa Cruz de Tenerife. Va ser inaugurat el 1851, amb què es convertia en el primer teatre construït a les illes Canàries. El 1923 va rebre el nom actual coincidint amb la mort del dramaturg Àngel Guimerà, nascut a Tenerife.

Obra

Àngel Guimerà va destacar com dramaturg i poeta en llengua catalana, tot i que és recordat sobretot per la seva obra dramàtica. 


La seva poesia va ser:

• El rei i el conseller, 1870
• Indíbil i Mandoni, 1875
• Cleopatra, 1876
• L'any mil, 1877
• Romiatge, 1877
• El darrer plany d'en Claris, 1877
• Cants a la Pàtria, 1906
• Segon llibre de poesies, 1920
• Poblet (poema)

La seva obra dramàtica va ser molt més extensa:

• Gal·la Placídia 1879.
• Judith de Welp, 1883.
• El fill del rei, 1886.
• Mar i cel, 1888.
• Rei i monjo, 1890.
• La boja, 1890.
• La sala d'espera, 1890.
• L'ànima morta, 1892.
• En Pòlvora,1893.
• Mestre Oleguer, 1892 i 1893.
• Jesús de Natzaret, 1894.
• Maria Rosa, 1894.
• Les mongetes de Sant Aimant, 1895.
• Mort d'en Jaume d'Urgell 1896.
• La festa del blat, 1896.
• Terra Baixa, 1896 (castellà), 1897 (català). 
• Mossèn Janot, 1898.
• La farsa, 1899.
• La filla del mar, 1900.
• Arran de terra,1901 .
• La pecadora, 1902.
• Aigua que corre, 1902.
• Camí del sol, 1904.
• Sol, solet, 1905.
• La miralta, 1905 castella 1911 catala
• Andrònica, la versió castellana 1905. 1910, català 
• L'aranya, 1906.
• En Pep Botella, 1906.
• La Santa Espina, 1907.
• La reina vella, 1908.
• Titaina, 1910.
• Sainet trist, 1910.
• La reina jove, 1911.
• Jesús que torna, 1917.
• Indíbil i Mandoni, 1917.
• Al cor de la nit, 1918.
• L'ànima és meva, 1919.
• Alta banca, 1921.
• Joan Dalla, 1921

Les obres més destacades són: Mar i cel i Terra baixa.

Imatges d'Àngel Guimerà

Retrat del dramaturg fet per Ramon Casas.

                                           







                                   Estatua Àngel Guimerà

Àngel Guimerà amb altres intel·lectuals

                                                                   Guimerà, al seu despatx

        Façana de la Casa Museu Àngel Guimerà

                          Àngel Guimerà amb 8 anyets.

         












  Àngel Guimerà, Francesc Ubach  i Jaume Ramon, el 1868

Premis

-        Certamen de l’Associació literària de Girona (1873), Flor natural: “La glòria”.

-        Jocs Florals (1875), accèssit: “Indíbil i Mandoni”.

-        Jocs Florals de Barcelona (1876), Flor natural: “Cleopatra”

-        Mestre en Gai Saber dels Jocs Florals de Barcelona (1877), Flor Natural, Viola i Englantina: “L’any mil”, “El darrer plany d’en Claris” i “Romiatge”.

-        Certamen del Centre de Lectura de Reus (1878), Rosa d’Or.

-        Creu de la Legió d’Honor (1916), atorgada pel Govern Francès.

Mar i Cel

Mar i Cel és una obra de teatre escrita per Àngel Guimerà l'any 1888. Està escrita en vers i és de tipus historicoromàntic. En ella ja s'aprecien els trets principals del seu teatre com ara els conflictes interns dels personatges, que es mouen en ambients romàntics.

 L'obra teatral compta amb tres actes i està escrita en decasíl·labs blancs.

L’obra explica la història d’amor entre el Said i la Blanca, durant el segle XVII, al Mediterrani.

Saïd és el capità d'un vaixell de pirates, que han fet presoners a un grup de cristians després d'assaltar la seva nau. Saïd és de pare  musulmà i mare cristiana, i tots vivien a la Península Ibèrica. Però quan maten al seu pare la seva mare decideix partir amb l’expulsió dels moriscos.

Saïd, ferit després d’assaltar i capturar un vaixell cristià, ordena que li portin una noia cristiana perquè li curi les ferides: aquesta noia és la Blanca, que també és la seva presonera, juntament amb el seu pare Carles, el seu cosí Ferran,capità del vaixell cristià, i altres mariners.
Satisfet per la cura, Saïd li dóna a Blanca més privilegis que a la resta de presoners i amb el temps s'enamora d'ella.
Quan Saïd li explica a Blanca la història dels seus pares, l'emociona fins a fer-la plorar i ella comprèn que també s'ha enamorat de Saïd, sentiment que els confon a tots dos, i saben que el seu amor no serà ben vist per ningú, ja que tots dos són de religions diferents i en aquella època no era una relació normal.
Al final Joanot, un cristià renegat, company dels musulmans, decideix alliberar els presoners, que es fan amb el control del vaixell i maten als pirates.
Carles, el pare de Blanca, maleeix la seva filla en saber que estima a un musulmà i intenta matar a Saïd disparant-li, però Blanca es posa al mig i és ferida per la bala. Saïd agafa Blanca i tots dos salten al mar, morint. Al final, la mort dels dos protagonistes és l'única manera d'aconseguir estar junts en amor. Viuen en dos móns oposats, un és el mar i l'altre el cel, que només s'ajunten a l'horitzó que és la mort.

 Mar i cel






Dagoll Dagom és una companyia teatral que va representar, entre altres obres, l’obra d’Àngel Guimerà Mar i cel. Va ser estrenada l’any 1988 i va ser traduïda al castellà i representada a diversos països i ciutats d’Espanya. Va rebre, entre altres distincions, el Premi de l’Associació d’Actors i Directors de Catalunya al millor espectacle d’aquella temporada. 

Una mica més sobre Àngel Guimera.

Aquest primer video mostra una mica de tot, de la seva obra i de la seva vida.

Aquí tenim un altre video, aquest més centrat en les seves obres i ,a més, ens   mostra algunes imatges seves.

Biografia

Àngel Guimerà va néixer el 6 de maig de 1845 a Santa Cruz de Tenerife i va morir el 18 de juliol de 1924 a Barcelona. Va ser dramaturg i poeta en llengua catalana.

Els seus pares decidiren tornar a el Vendrell, d'on era originari el seu pare, l'any 1853 ja que havien anat a Santa Cruz per tal de treballar en un negoci familiar de vins. Després s’instal·laren a Barcelona i ben aviat aprengué el català i s'identificà amb el moviment catalanista.

Del 1859 al 1862, estudia al Col·legi de Sant Antoni, dels pares Escolapis, a Barcelona, on aprèn la tècnica de versificar en castellà. Durant aquest temps també es reuneixen amb joves intel·lectuals (Francesc Matheu, Francesc Ubach i Pere Aldavert), amb qui enceta una amistat de per vida. van fundar la revista quincenal La Renaixença.

Al 1870 es va unir al primer grup obertament catalanista, el grup Jove Catalunya.

Al 1876 va guanyar la Flor Natural ( un dels tres premis dels Jocs Florals)per l’obra Cleopatra. Va assistir als Jocs Florals del 1877, en els quals aconseguí un gran èxit en emportar-se'n els tres premis i ser proclamat Mestre en Gai Saber. Les composicions poètiques de Guimerà van ser recollides a Poesies (1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924). La poesia de Guimerà se situa en el moviment del romanticisme de la segona meitat del segle XIX, que té com a referent a l’autor francès Víctor Hugo. La seva obra és molt narrativa, gens abstracta, en la qual s’observa un domini de la mètrica i un to impetuós que la fan molt sonora.

Al seu voltant es va creant un ambient favorable per a la seva incorporació a la literatura teatral. Els seus amics busquen endinsar-se  a la Renaixença ja que consideren que fa falta lluitar per un teatre de qualitat, agafant a la tragèdia com a model, amb la intencionalitat  propagandística catalanista.

Al començament, l’activitat literària de Guimerà es centra en el terreny periodístic Fou un dels fundadors de la revista setmanal "La Renaixença", òrgan del catalanisme literari i polític que esdevingué un diari, del qual arribà a ser el director.

El 1882 es va incorporar al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. El 1892 és ponent de les Bases de Manresa per a la constitució regional catalana, organitzades per la Unió Catalanista. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. El 1895 va ser escollit president de l'Ateneu barcelonès i emetí, per primera vegada en la història de la institució, el discurs inaugural en català, fet de gran resonancia política i literària. Els seus discursos polítics, pronunciats arreu de Catalunya, són recollits en el volum Cants a la pàtria, publicat el 1906 i dedicat al seu amic Pere Aldavert.

El 1909, en rebre un homenatge de la multitud, la seva figura ja és més representativa que lluitadora. Àngel Guimerà és acompanyat a la tribuna pels senadors, pels diputats a Corts i pels directors dels diaris de tot Catalunya. El 1911 és membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans.

 La seva activitat com a dramaturg comença amb la representació d’una tragèdia en vers, Gal·la Placídia, l'any 1879.

 La seva producció teatral es pot dividir en quatre etapes:

- La primera comprèn des de l’obra Gal·la Placídia fins a l'any 1890 amb obres de caràcter històrico-romàntic: Judit de Welp (1883), El fill del rei (1886) Mar i cel (1888), Rei i monjo (1890) i La boja (1890).

-  La segona (1890-1900) dóna entrada a plantejaments i solucions de caràcter realista i social: La sala d'espera (1890), La Baldirona (1892), En Pólvora (1893), Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar, entre d'altres.

- La tercera etapa (1901-1911) es caracteritza per una banda per connectar amb els corrents europeus i, per l'altra, per retornar a les solucions de la primera etapa: Arran de terra (1901), Andrònica (1905), L'aranya (1906) i La reina jove (1911), entre d'altres.

- La seva última etapa representa, definitivament, el retorn als temes i tècniques de la primera època. Amb això, el que volia era tornar a gaudir de l’èxit de la primera etapa. Indíbil i Mandoni (1917), Al cor de la nit (1918), Joan Dalla (1921).

Mor a Barcelona, al seu domicili del carrer Petritxol, el 18 de juliol del 1924. El seu enterrament va ser una autèntica manifestació popular i  Josep Maria de Sagarra escriu: "La gent no anà a l'enterrament del mestre, ni per ésser visita, ni per curiositat, com s'esdevé en molts enterraments espectaculars, sinó obeint una necessitat i un imperatiu que tothom duia al cor i als quals hauria estat una vergonya i una infidelitat d'oposar-s'hi."

Deixa inacabat el drama Per dret diví, que completarà i estrenarà Lluís Via el 1926.
A més fou nomenat fill adoptiu de Barcelona.