Biografia

Àngel Guimerà va néixer el 6 de maig de 1845 a Santa Cruz de Tenerife i va morir el 18 de juliol de 1924 a Barcelona. Va ser dramaturg i poeta en llengua catalana.

Els seus pares decidiren tornar a el Vendrell, d'on era originari el seu pare, l'any 1853 ja que havien anat a Santa Cruz per tal de treballar en un negoci familiar de vins. Després s’instal·laren a Barcelona i ben aviat aprengué el català i s'identificà amb el moviment catalanista.

Del 1859 al 1862, estudia al Col·legi de Sant Antoni, dels pares Escolapis, a Barcelona, on aprèn la tècnica de versificar en castellà. Durant aquest temps també es reuneixen amb joves intel·lectuals (Francesc Matheu, Francesc Ubach i Pere Aldavert), amb qui enceta una amistat de per vida. van fundar la revista quincenal La Renaixença.

Al 1870 es va unir al primer grup obertament catalanista, el grup Jove Catalunya.

Al 1876 va guanyar la Flor Natural ( un dels tres premis dels Jocs Florals)per l’obra Cleopatra. Va assistir als Jocs Florals del 1877, en els quals aconseguí un gran èxit en emportar-se'n els tres premis i ser proclamat Mestre en Gai Saber. Les composicions poètiques de Guimerà van ser recollides a Poesies (1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924). La poesia de Guimerà se situa en el moviment del romanticisme de la segona meitat del segle XIX, que té com a referent a l’autor francès Víctor Hugo. La seva obra és molt narrativa, gens abstracta, en la qual s’observa un domini de la mètrica i un to impetuós que la fan molt sonora.

Al seu voltant es va creant un ambient favorable per a la seva incorporació a la literatura teatral. Els seus amics busquen endinsar-se  a la Renaixença ja que consideren que fa falta lluitar per un teatre de qualitat, agafant a la tragèdia com a model, amb la intencionalitat  propagandística catalanista.

Al començament, l’activitat literària de Guimerà es centra en el terreny periodístic Fou un dels fundadors de la revista setmanal "La Renaixença", òrgan del catalanisme literari i polític que esdevingué un diari, del qual arribà a ser el director.

El 1882 es va incorporar al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. El 1892 és ponent de les Bases de Manresa per a la constitució regional catalana, organitzades per la Unió Catalanista. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. El 1895 va ser escollit president de l'Ateneu barcelonès i emetí, per primera vegada en la història de la institució, el discurs inaugural en català, fet de gran resonancia política i literària. Els seus discursos polítics, pronunciats arreu de Catalunya, són recollits en el volum Cants a la pàtria, publicat el 1906 i dedicat al seu amic Pere Aldavert.

El 1909, en rebre un homenatge de la multitud, la seva figura ja és més representativa que lluitadora. Àngel Guimerà és acompanyat a la tribuna pels senadors, pels diputats a Corts i pels directors dels diaris de tot Catalunya. El 1911 és membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans.

 La seva activitat com a dramaturg comença amb la representació d’una tragèdia en vers, Gal·la Placídia, l'any 1879.

 La seva producció teatral es pot dividir en quatre etapes:

- La primera comprèn des de l’obra Gal·la Placídia fins a l'any 1890 amb obres de caràcter històrico-romàntic: Judit de Welp (1883), El fill del rei (1886) Mar i cel (1888), Rei i monjo (1890) i La boja (1890).

-  La segona (1890-1900) dóna entrada a plantejaments i solucions de caràcter realista i social: La sala d'espera (1890), La Baldirona (1892), En Pólvora (1893), Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar, entre d'altres.

- La tercera etapa (1901-1911) es caracteritza per una banda per connectar amb els corrents europeus i, per l'altra, per retornar a les solucions de la primera etapa: Arran de terra (1901), Andrònica (1905), L'aranya (1906) i La reina jove (1911), entre d'altres.

- La seva última etapa representa, definitivament, el retorn als temes i tècniques de la primera època. Amb això, el que volia era tornar a gaudir de l’èxit de la primera etapa. Indíbil i Mandoni (1917), Al cor de la nit (1918), Joan Dalla (1921).

Mor a Barcelona, al seu domicili del carrer Petritxol, el 18 de juliol del 1924. El seu enterrament va ser una autèntica manifestació popular i  Josep Maria de Sagarra escriu: "La gent no anà a l'enterrament del mestre, ni per ésser visita, ni per curiositat, com s'esdevé en molts enterraments espectaculars, sinó obeint una necessitat i un imperatiu que tothom duia al cor i als quals hauria estat una vergonya i una infidelitat d'oposar-s'hi."

Deixa inacabat el drama Per dret diví, que completarà i estrenarà Lluís Via el 1926.
A més fou nomenat fill adoptiu de Barcelona.